Héctor Mellinas
El proper diumenge 18 d’octubre a les set de la tarda al Kursaal de Manresa i com a cloenda de la divuitena Fira Mediterrània tindrà lloc l’estrena oficial de La viola d’or, la primera sarsuela catalana escrita per a cobla i veus —estrenada al Teatre de la Naturalesa de la Garriga el 1914— amb música d’Enric Morera, de qui se celebra el 150è aniversari de la naixença, i llibret d’Apel·les Mestres, que la definí com una rondalla bosquetana.
EL TEXT
Molt a grans trets, amb La viola d’or, Apel·les Mestres ens recorda quina ha de ser la funció de la poesia en un «brave new world mecanitzat», en mots de David George1, basat en el progrés i el nacionalisme —elements que l’autor desinfla de pompositat i pretensió— en detriment del món artístic modernista que té per objectiu assolir l’espectacle total, a l’estil wagnerià.
Mitjançant una confrontació amb el poder, representat per un batlle corrupte, Mestres critica l’ús polític —la tergiversació de comunicació universal per mer entreteniment— de les manifestacions artístiques, ja sigui l’expansió poètica o l’exuberància del circ. Amb arguments populars, d’immediat accés per als espectadors,els personatges senzills del seu teatre, tipus heretats de la Commedia dell’Arte,demostren com
el sentiment triomfa sobre el racionalisme. [...] Mestres demostra la seva inquietud envers el declivi del Modernisme, i la desaparició d’aquell món és simbolitzada per Pierrot [a Pierrot lladre (1906)], vestigi d’un passat millor».2
Talment un pierrot, el trobador protagonista «voldria que aquesta viola, aquesta viola que tothom escolta amb desdeny, tingués el do de fer ballar». Ell, com el circ ambulant de L’alegria que passa (1891) de Santiago Rusiñol, és només una «cançó que passa», el representant d’una ànima alliberada de la corrupció material que, com els personatges circenses de Rusiñol, viu al marge de la societat, en un espai eminentment romàntic com és el bosc. Val a dir que tot el text està ple d’imatges florals protagonitzades per éssers fantàstics que palesen l’esmentada diferència de móns.
L’obra, doncs, planteja la reconsideració —en forma de conte per a adults— de la funció de la poesia, simbolitzada en el trobador de la viola que «ha fet batre més d’un cor / i ha fet plorar alguna volta / cantant penes i dolors / i recances i amargors / amb modulacions d’absolta». La moral del conte, per tant, no és altra que «celebrar el triomf de la poesia / en braços de l’Amor».
LA POSADA EN ESCENA
Diego Martín Etxebarria s’encarrega de la direcció musical i Jordi Prat i Coll signa la direcció i dramatúrgia d’aquesta producció, que ha pres com a concepte base per a l’escenificació uns versos del pròleg anunciat per la fada en els quals l’autor recorda l’honestedat de la proposta:
En l’obra que us oferim
no hi ha malvestat ni crim;
res de sang ni foc ni cendra
ni metzines ni punyal.
Nosaltres no hi prendrem mal
ni vosaltres n’hi heu de prendre».
És doncs a partir d’aquesta observació naïf de l’obra que el director ofereix, des dels codis tipificats proposats pel mateix text —com poden ser la narració infantil o el circ—, una «rondalla del temps passat» que encara ens diu alguna cosa sobre la nostra societat; per això la dramatúrgia accentua, tot justificant o qüestionant, el comportament dels principals personatges, ja sigui la corrupció del batlle —mitjançant la distància que permet la ironia i provoca la riallada a la qual convida l’excés d’arcaismes— o la revenja del trobador, comparada pel mateix text a la d’una «bèstia fera».
Aquest èmfasi el trobem, en bona mesura, en la recuperació de peces musicals: Vetlla d’amor, La font, Les fulles seques, On ets amor? i Tamborí, totes del mateix Enric Morera, permeten una millor cohesió musical al conjunt i possibiliten l’expansió dels personatges amb alguns dels mateixos motius dramàtics que apareixen a La viola d’or.
Des de la primera pàgina, el llibret de Mestres està al servei de la partitura de Morera i això és present escènicament amb el desdoblament del protagonista que va sempre acompanyat del violí que fa de viola. La música és l’element que vertebra la proposta escènica i és en aquest aspecte que el director es permet la reinterpretació de la tradició catalana. En aquest sentit, el punt culminant de la proposta és la interpretació de la sardana Les fulles seques, irònicament, l’únic tema en el qual la cobla no hi apareix sinó que es canta a cappella.
EL PATRIMONI CATALÀ
«No puc pervertir una tradició no arrelada, he de ser fidel a l’esperit original i servir-lo al públic d’avui», afirma Jordi Prat i Coll convençut que la perversió escènica és coherent només si el públic és coneixedor del material del qual es parteix. I si la passada temporada el veiem fent una burla —estudiada i assumida— de la tradició actoral catalana amb Liceistes i cruzados de Serafí Pitarra, en aquesta ocasió el director proposa, des de l’honestedat, igualar els participants del fet teatral —intèrprets, músics i tot tipus de públic— mitjançant l’explicació d’un conte antic però expressat amb recursos contemporanis que beuen de la multidisciplinarietat que demana l’espectacle.
A La viola d’or hi apareixen actors (Oriol Genís i Aina Sánchez), cantants lírics (Anna Alàs i Josep-Ramon Olivé), la Cobla Marinada, el Cor ArsinNova i l’esbart Factoria Mascaró. És per això que la direcció ha optat per emfasitzar la musicalitat de la sarsuela, sense deixar de banda, però, la interacció teatral entre els universos escènics representats.
Ens trobem, doncs, amb una reivindicació de la cobla, una musicalitat genuïna que dona sentit a la recuperació d’aquest material històric amb el qual Prat i Coll treballa sense vergonya ni prejudicis. «Som massa provincians» assegura el director,
l’art ens ha de servir per dialogar amb la nostra cultura i, malauradament, pequem de fer coses puntuals; cal recuperar vint peces més per saber si La viola d’or és bona o no. De bolets, n’ha de sortir una colònia».
© 2015, Héctor Mellinas
1.«La Commedia dell’Arte en l’obra d’Adrià Gual, Apel·les Mestres i Joan Brossa», dins I. MARCILLAS, N. SANTAMARIA (ed.), Teatre breu: procediments, formes i contextos, València: Universitat de València, 2013, p. 289-308; p. 295.
2.Op. cit., p. 293.
